Un viatge increïble

PAPA IBRAHIMA, desembre de 2007

Després d’unes quantes hores vam arribar a una illa de les Canàries que es diu Tenerife. Era el dia del meu aniversari: en feia 17. Aquella nit la vaig passar a la comissaria de policia i, al matí, vaig anar a un centre d’acollida. Me’n vaig adonar que havia arribat a un país on les coses eren molt diferents de tot el que jo coneixia. No entenia el castellà i per això m’era molt difícil comunicar-me amb els educadors i la gent de Tenerife .
Però, a poc a poc, vaig començar a entendre el castellà i em vaig començar a relacionar amb altres nois del centre. Al cap de dues setmanes em van canviar de centre i en aquest només hi havia africans sub-saharians de diferents països, i era molt complicat entendre’ns.
Un mes després vaig començar a fer amics dins i fora del centre, vaig conèixer moltes persones blanques perquè vaig començar a parlar i entendre el castellà.
Després de tres mesos a Tenerife em van traslladar a Barcelona, una ciutat molt diferent (més gran, més perillosa i amb una altra llengua: el català). Vaig haver de començar de nou, en un altre centre on tot eren marroquins, excepte tres companys i jo.
Ara estic en un pis del Pla, que m’ha permès tenir la tranquil·litat de trobarme en un espai com a casa i m’ha ajudat a practicar l’idioma, gestionar els papers per poder treballar, relacionar-me amb gent. A través de la gent del pis em van proposar posar-me en contacte amb Punt de Referència, una cosa que valoro molt perquè crec que és important tenir gent que t’escolti i també perquè penso que l’educació no només depèn dels teus pares, sinó també de la gent diferent que et trobes arreu. Actualment estic treballant per una coneguda empresa d’ordinadors i tirant endavant una nova vida.