Skip to content

Acollidors acollits

Maria Canelles. Barcelona, 21 de setembre de 2009.

Fa quatre anys que el Brahim va marxar de casa; s’hi havia passat uns nou mesos. Ara treballa a Salt i viu amb el seu germà petit, l’Ismael. S’està traient el carnet de conduir i ha après què és un cigaló. No ens veiem gaire, perquè treballa moltes hores, però algun diumenge ve a dinar i llavors ens porta postres i sembla content. Sempre somriu.

Ja feia temps que volíem viatjar al Marroc: els meus pares hi havien estat fa anys i volien ensenyar-nos-ho al meu germà i a mi. Quan vam decidir que seria aquest estiu, es va fer evident parlar amb el Brahim. No només va estar molt content que anéssim al seu país sinó que ens va dissenyar el viatge i tot.

Portàvem ja una setmana al Marroc quan ens vam trobar amb ell a Tetuan, prop del seu poble. Ell feia un parell de dies que havia arribat al seu país per assistir a la boda d’un amic i veure la família, com cada estiu, i nosaltres ens havíem mogut pel nord (Nador i Chefchauen, bàsicament). En aquell moment ens vam trobar a la seva disposició: vam fer el que ell portava planejat. Aquell mateix dia vam dinar a casa seva, amb la seva família.

Ens vam traslladar de Tetuan a Martil. Per fi posàvem imatges a llocs que només havíem conegut per les seves explicacions i algunes fotos: el seu poble, casa seva i els seus. Suposo que se’ns veia una mica desubicats, a Martil, però anar amb el Brahim ens convertia en un més. A ell el confonien amb un guia-enganya-turistes però no sabien que, lluny d’això, és el nostre amic.

I així va ser com vam conèixer el pare del Brahim, la mare, la seva germana Fàtima i el seu germà Ahmed, també els seus tiets i cosins (alguns de grans i molts de petits) i alguns amics. I els acollidors ens vam convertir en acollits: les portes d’aquella família estaven obertes, la taula parada (amb rostit de xai, fritada de peix, te, pastes, fruita…) i els sofàs apunt per seure, menjar i conversar. Vam corroborar que el somriure del Brahim li ve de la seva mare i que la seva germana el té igual.

Aquella família semblava a la nostra disposició: les noies vam fer “taller de henna”, els homes van prendre te i van xerrar. Algun tiet del Brahim parlava castellà o francès i, si no ens enteníem, els somriures i les mirades feien la feina. Aquella nit la vam passar a Martil i l’endemà vam marxar amb el Brahim a fer turisme: ell va marxar als 17 anys del Marroc i té ganes de conèixe ’l.  Vam passejar per Tànger, Larache, Chefchauen acompanyats del Brahim.

I es va acabar l’estiu i ara ja hem començat de nou: tornem a la universitat, al curs escolar i el Brahim, a Salt a treballar. Però segur que, algun altre estiu, tornarem al Marroc i també és segur que el viatge el farem cinc, no quatre.

%d bloggers like this: