En Said i la Roser

El Said té 19 anys, en fa 3 que viu a Barcelona i en fa 3 que va emprendre l’aventura d’escapar del seu país. Dic escapar perquè no són pocs els joves menors de 18 anys marroquins que fugen –com poden!- de la realitat que els envolta. El Said va arribar a Barcelona sol. Va estar en un centre de menors tutelat de la Generalitat –pel fet de ser menor d’edat- i ara viu amb dos amics en un pis tutelat pel casal juvenil del Raval.

La Roser té 27 anys, és sociòloga, i com la majoria de joves del nostre país ha vist estroncada la seva carrera professional per les retallades portades a terme pel sistema polític que tenim. Pertany a una generació des i afortunada. Desafortunada perquè no viu el que li van prometre; afortunada perquè pot reinventar-se i reinventar la societat on vivim.

La Roser i el Said es coneixen gràcies a l’associació Punt de referència. La Roser és el punt de referència a Catalunya del Said. És la persona que l’acompanya en el seu progrés d’adaptació al nostre país, i, més encara, que l’acompanya en el seu pas d’adolescent a adult, ja que el Said no té els recursos socials i familiars que requereixen aquest pas.

L’Ina és la gossa que vam adoptar a casa meva després de trobar-la abandonada en un tros del meu poble. L’Ina és jove, i ahir, per primer cop, va caminar per les muntanyes de Montserrat, igual que el Said. El Said i l’Ina es van agradar. El Said va reviure l’essència de la muntanya que ha deixat enrere al Marroc. Ahir va poder apropar-se més a al seu vell i al seu nou país.

La Roser, els seus familiars i els amics que hem pogut compartir algun moment amb el Said, reconeixem en ell històries que succeeixen molt a prop nostre, però que són invisibles –potser invisibilitzades- en la societat. Històries de veïns que generacions passades nostres també han viscut, i que generacions futures potser reviuran. Històries que, al cap i a la fi, ens fan més coneixedors de nosaltres mateixos i de la condició humana.

Núria Airun

Extret del bloc Els reflexos