Skip to content

Referències per tutelar la solitud

14/05/2012

El treball d’acompanyament a joves extutelats per mitjà de persones adultes que en són referents.

Diari Ara / Supl. Criatures. 12/0/2012

La vida del Soufiane, com la de molts altres menors marroquins, ha estat una carrera d’obstacles, un exercici de superació diari. Després de deambular pel carrer, on dormia sovint per la mala relació que tenia amb el seu pare, es va amagar en un camió per creuar l’estret de Gibraltar per trobar una vida millor. Va estar-se una temporada a Algesires, però de seguida es va adonar que allò no era el que buscava i va marxar cap a Barcelona, on el van tancar en un centre de menors. Una estada que va ser més que complicada: “Hi havia molts nens i sempre es produïen baralles”.

La seva sort va començar a canviar quan l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat del departament de Benestar i Família li va proporcionar un pis tutelat, però no ha estat fins aquest Nadal quan se li ha dibuixat un somriure permanent a la cara. Des d’aleshores viu amb una família d’acollida gràcies al programa Acull de l’associació Punt de Referència, que des del 1997 treballa per oferir acompanyament i suport al col·lectiu de joves extutelats que han d’emprendre la seva vida un cop surten dels centres on han viscut sota la tutela de la Generalitat. “Estic molt bé amb la família de la Pilar i el Joan, millor que al pis tutelat, perquè amb una família aprens coses que necessites. He adquirit hàbits d’estudi i parlo amb més fluïdesa”, remarca el Soufiane, que afegeix: “Són com la meva pròpia família”. La Pilar reconeix: “Tendeixes a fer de mare, però li deixes un espai de llibertat perquè decideixi ell i no l’esbronques”. L’escalfor que li han donat ha fet que el Soufiane els hagi agafat confiança des d’un bon principi: “De ens explica més coses que els nostres fills”. Tant ella com el seu marit tenien clar que volien ajudar joves amb problemes i d’entrada volien ser referents , l’altre programa de l’entitat, que consisteix a fer de tutor, però faltaven famílies acollidores. Com que tenien una habitació lliure perquè el seu fill gran ja havia marxat de casa, es van animar a acollir.

Trencar prejudicis

Pilar Sérriz admet: “Al començament tens respecte per veure què et trobaràs, però ho vam parlar amb els dos fills que encara viuen amb nosaltres i s’hi van mostrar molt oberts”. Aquests cinc primers mesos que fa que viu a casa els han servit per “esborrar molts prejudicis que acompanyen els joves marroquins: veus que no és cert tot el que es diu, i s’aprenen moltes coses”. La bona rebuda dels seus dos fills, que han establert un vincle afectiu amb ell i el conviden a anar amb els seus amics, també ha facilitat que hi hagi un bon clima a casa. Joan Oñate assenyala: “L’experiència ens està enriquint a tots, ens ajuda a veure el Soufiane, i la resta de nens que estan en situacions semblants, amb uns altres ulls. També ens hem adonat que només obrint les portes de casa teva i fent la mateixa vida pots contribuir a canviar la seva vida, perquè la quotidianitat és molt important per a ell”. Encara que té clar que no és una relació de pare, en Joan opina: “La clau és que som els primers adults que estem per ell, que li donem consells per desenvolupar-se”. Tot i que l’acollida té una durada de nou mesos, tots dos tenen coll avall que després seran els seus referents . El Soufiane, que viu molt al dia, no hi vol pensar: “Prefereix no parlar-ne, diu que ara vol gaudir d’aquest temps”, assegura la Pilar.

Marta Bàrbara, la directora de Punt de Referència, revela que “el 80% de les famílies mantenen el vincle després de l’acollida i es converteixen en els seus referents “. La màxima responsable de l’entitat subratlla que “es generen vincles entre grups socials que mai es trobarien”, però lamenta que costi trobar famílies disposades a fer el pas. Ho atribueix a “la por al jovent, que siguin estrangers i sobretot extutelats, perquè això s’identifica amb problemes amb la justícia, quan són simplement joves que estan desemparats”.

“Una relació que mai s’acaba”

Punt de Referència també és pionera a Catalunya i a l’Estat a introduir la figura d’un referent voluntari en l’atenció a joves extutelats. S’hi van posar l’any 1999, després de constatar que han de tirar endavant com a adults emancipats sense tenir la maduresa, l’experiència, els recursos econòmics i la xarxa social de suport necessària per fer-ho amb garanties, cosa que els empeny a un alt risc d’exclusió: “Amb el suport de l’administració no n’hi ha prou i més en un context d’atur juvenil tan elevat i amb ajuts com el PIRMI retallats”, apunta Bàrbara. Els vint-i-cinc referents que tenen actualment, com exposa Bàrbara, fan de tot: els ajuden a fer papers, els acompanyen al metge, comparteixen inquietuds, moments de lleure. “No acaben sent amics perquè no és el que busquem, els pares tampoc ho són, són adults referents de qui poden rebre consells”.

Tot i que hi ha referents joves, la majoria tenen entre 30 i 50 anys i gaudeixen d’una situació econòmica estable, condició sine qua non per poder-se acollir a una iniciativa que Bàrbara defineix com “una relació que no s’acaba”. Thaïs Yarki és una d’elles. “Sóc d’Andorra i vaig conèixer una persona que acollia un nen i que em va parlar del projecte, i vaig decidir fer de referent perquè és una manera d’ajudar nanos amb problemes”. Un esperit que li és vocacional: “Sóc treballadora social i veia que la meva ajuda quedava limitada a l’àmbit professional”. Vuit mesos després d’iniciar aquesta aventura, la Thaïs defineix com a “fantàstica” la seva relació amb l’Awais, un jove del Pakistan que viu en un pis tutelat. “L’he incorporat a la meva vida, s’ha creat una amistat, de mica en mica vas agafant confiança i al final t’ho explica tot, sempre que quedem estem feliços, ens fa il·lusió veure’ns”. No tenen un dia establert per quedar, cada setmana canvia en funció de la seva feina, però ja han anat a patinar, a dinar a casa d’uns amics i l’ha pogut veure enfilat en una torre dels castellers del Poble-Sec, la colla de la qual forma part. Però és quan plega de la feina i fan una volta per la ciutat quan surten les confidències, els neguits i les il·lusions.

Simplement ser-hi

A l’hora de valorar què li aporta, la Thaïs no ho dubta: “Veure que ajudar no és tan difícil, per a ell és molt important saber que té algú, que té una persona més a la seva vida, com jo, que li dóna suport i intenta ajudar-lo a trobar feina mentre estudia informàtica”. Recorda que un dia es va enfadar perquè havia parlat amb l’educadora que visita el pis tutelat on viu amb dos nois més: “Li vaig dir que ho feia perquè m’importava, perquè jo espero que sigui un amic per molts anys, i ho va entendre”.

Els pares de l’Awais, que viuen al Pakistan, no acaben d’entendre la relació que mantenen: “Quan ho explica a la seva família, els xoca que sigui una dona, li pregunten si és la mestra i, en dir-los que no, no ho entenen”, comenta la Thaïs. L’Awais els respon, a ells i a qui li pregunta, que és com la seva “germana gran”. La Thaïs ja forma part de la seva família: “Sempre m’ho passo bé amb ella, tots els records que tinc amb ella són bons, em dóna consells i amor perquè no em senti sol, em dóna tot el que pot”. Els castellers són la seva altra família: “Em cuiden molt, ara m’han ajudat amb les matemàtiques per treure’m les proves d’accés de grau mitjà”. Viu, sense cap mena de dubte, el moment més feliç i estable de la seva vida des que va aterrar a Barcelona, el 2009, amb només quinze anys i acompanyat d’un tiet. “Treballava dotze hores al dia en una botiga d’alimentació sense cobrar i a més no em deixava estudiar”, relata l’Awais, que va deixar el pis on vivia amb ell i va demanar ajut a la Creu Roja, d’on va anar a parar a un centre de menors. S’hi va estar un any, fins que li van atorgar un dels cincs pisos tutelats que té a l’abast l’entitat Punt de Referència, on es poden estar un màxim de dos anys. El consell que li va donar la seva mare de no mirar enrere, de viure com si no hagués estat mai amb el seu tiet, i la seva relació amb la Thaïs fan que encari el futur amb optimisme, una paraula fins fa poc desconeguda.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: