Skip to content

Les fronteres de la solidaritat. Haití i Vic.

20/01/2010

Malauradament ens calen successos tràgics i sobtats com el d’Haití per despertar una reacció solidària mundial, ràpida i intensa. No succeeix el mateix quan el mateix país es desagna lentament, que és l’estat en el que es trobava el propi Haití abans del desastre, o quan l’amenaça és futura i, encara, poc mediàtica, com succeeix amb les illes del Pacífic amenaçades de mort per un canvi climàtic irreversible. La solidaritat és capritxosa, i necessita veure per creure.

Si despertar la solidaritat pot exigir fets extremadament dramàtics i visibles com el que hem comentat, mantenir-la viva requereix de recompenses. Ens cal que ens expliquin històries d’èxits que han estat possibles gràcies a la nostra aportació, en les que ens facin sentir, en certa manera, com herois salvadors. En aquests casos, la solidaritat actúa com a teràpia per netejar la nostra consciència. Així doncs, i per incongruent que pugui semblar, la solidaritat també té un important component egoïsta. I si no, quants actes de solidaritat són tan sols instruments per garantir l’estabilitat del nostre estat de benestar? Avui, a La Vanguàrdia, Miquel Roca i Junyent ho explicava  així de bé:

El desastre de Haití nos impone la solidaridad como primera reacción: a los ciudadanos de aquel país hay que ayudarlos; como sea. Nuestra crisis no puede justificar ningún regateo; nuestras dificultades están a años luz de las necesidades de una gente que lo ha perdido todo. (…)

Hemos de aprender que el mundo construye su estabilidad y su futuro por la vía de la solidaridad. Y si no lo hace así, cada uno deberá encerrarse en su pequeña parcela a la espera de que sus murallas se derrumben por la fuerza de la miseria de los demás. Ayudar a Haití es como ayudarnos a nosotros mismos. La solidaridad ya no es sólo generosidad: ¡es una necesidad!

Solidaritat per garantir la nostra estabilitat. És aquesta la solidaritat que volem? És moralment acceptable?

Aquest model de solidaritat és la que es troba més còmode amb les tragèdies llunyanes, alhora que ignora la pobresa més propera i nega drets humans bàsics als immigrants que es troben en situació irregular a casa nostra. La diferència és que la tragèdia llunyana no embruta el nostre paisatge. Recuperant l’expressió anglosaxona, podriem parlar de Solidaritat NIMBY (Not in my back yard – No al pati de casa meva). Per a les persones nouvingudes, l’empadronament és un pas més en la seva cerca d’una nova oportunitat  que, a més, els facilita l’accés a serveis bàsics, com la sanitat i l’ensenyament públics. Les dificultats per les que travessen els municipis són enormes i, com el mateix Vic, durant anys han estat exemple d’acollida. La crisi ens fa replantejar-nos moltes coses, però, com bé diu el Sr. Roca, “no pot justificar cap regateix” pel que fa a la nostra solidaritat.

Així doncs, en què quedem?

Juanjo Ortega

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: