Skip to content

SUBSCRIU-TE AL CORDA FLUIXA!

Estar subscrit et permetrà estar al dia de les novetats del Corda Fluixa sense cap esforç. Rebràs les notícies que s'hi publiquin en el teu correu electrònic. Per fer-ho, introdueix la teva adreça electrònica i clica a l'enllaç que trobaràs a la dreta.
Benvingut/da!

Qui pogués tornar a l’agost, a Guadalajara…

19/09/2017
Dins el marc del nou projecte Joves x Joves, aquest agost un grup de joves de l’entitat vam participar en una experiència molt intensa a Guadalajara. L’Associació Vasija que treballa amb infants i joves en risc, i amb la que ens coneixem fa anys pel fet de formar part de la FEPA, ens va acollir al Campamento Condemios, un projecte on es treballen habilitats socials, de treball col·laboratiu, de comunicació,…. i on hem trobat a un grup de professionals motivats que donen el millor per tirar endavant aquesta iniciativa. Durant sis dies vam realitzar tot tipus de tasques de camp de treball, però també esportives, on vam poder compartir converses amb joves vinguts d’arreu i també nois i noies que a també han viscut al sistema de protecció. Una experiència molt rica.
Us expliquem com es va viure el campament, amb paraules i experiència de Belén García, tècnica de la associació Vasija:

Las cosas nunca salen como una espera y en este trabajo tan dinámico, tan proclive a los sobresaltos y, en definitiva, tan impredecible. Las sospechas de que todo puede darse la vuelta y terminar mal siempre están sobrevolando por nuestras cabezas, al menos en mi caso, ya que como coordinadora de un Hogar de Acogida intento ir siempre un paso por delante, y ese paso casi siempre suele ser el de la precaución, el temor de que las nuevas experiencias para nuestros jóvenes no encajen con sus expectativas, la falta de feeling con jóvenes que vienen de otros lugares y no se conocen, la posible incompatibilidad con otros educadores, etc.

A veces no hay mayor placer que estar equivocado.

Todos aquellos temores comenzaron a desaparecer días antes a nuestro encuentro con los jóvenes de Punt de Referencia. La Educadora de referencia, Tere, y yo, estuvimos en contacto para ultimar los detalles de la estancia, y ya en las primeras llamadas y whatsapps se percibía un ambiente de colaboración que hacía presagiar nuevas sensaciones.

Su viaje tuvo que ser agotador porque cuando fuimos a recibirlos a la estación de autobuses traían cara de cansados, pero eso no fue excusa para que la primera toma de contacto fuese inmejorable. Nos saludamos, cargamos el equipaje en nuestra furgoneta y nos dispusimos a recorrer los más de 80 km que nos separaban de nuestra experiencia.

Una vez que llegamos al Campamento, los chicos de Vasija, explicaron a sus compañeros en qué había consistido su trabajo en dichas instalaciones durante el mes de Julio, enseñándoles el funcionamiento del comedor, de la cocina, el office y el mantenimiento de las instalaciones, etc.  Aprovechamos la cena para conocernos más entre nosotros e intercambiar experiencias, comentar a los chicos el programa de actividades que habíamos preparado. Y a partir de ese momento, comenzó la verdadera experiencia: los chicos fueron conociéndose más entre ellos y estrechando lazos de amistad, las educadoras sintiendo una conexión muy importante a la hora de concebir nuestro trabajo, y la implicación por parte de dos entidades, muy separadas geográficamente, pero muy cercanas en su ideología y su forma de trabajar.

Los chicos aún guardaban en su equipaje algo de timidez, pero no tardaron en demostrarnos que habían comenzado con buen pie. Las primeras relaciones con el resto iban por buen camino y esto dibujaba en el horizonte un paisaje de colaboración, risas, trabajo y aventura. Entre la convivencia, las arduas tareas de mantenimiento y los juegos los días pasaban a la velocidad de la luz y la relación campo-ciudad se consolidaba, la conexión Barcelona-Guadalajara cuajaba.

De entre las actividades recuerdo con especial cariño el muro que tuvimos que adecentar en un pueblo cercano, Prádena, y el solazo que nos dio, parecíamos currantes de toda la vida. Marcamos el paso de ganado y nos comimos un bocadillo a la intemperie de esos que saben a gloria bendita. Hubo más trabajo el resto de los días, como el pintado y mantenimiento de las cabañas que hay dentro del propio campamento, las cuales aún seguimos sin saber si las dejamos mejor de lo que estaban.
El día de las piraguas fue también muy especial, los chicos ya habían congeniado y el pasar de los días era un regalo. Las condiciones climatológicas venían de cara y parecíamos regatistas profesionales. Al día siguiente montamos a caballo, hicimos escalada, jugábamos en la piscina y las horas y el paso de los días volaban. Tere y yo empezábamos a entendernos solo con la mirada y los chicos habían formado un grupo muy sólido: trabajador, dispuesto, sonriente, integrado. Esta experiencia ponía de manifiesto, una vez más, que el intercambio y el trabajo con otras entidades enriquece, complementa y aporta nuevos puntos de vista tan necesarios en este trabajo tan cambiante.

Hay que ampliar los lazos afectivos de nuestros chicos, hay que empujarles a vivir otras experiencias y que saquen a la luz lo mejor de cada uno de ellos. Porque cuando uno no está en su zona de confort (si es que se puede usar esta expresión con estos jóvenes) se puede sentir un extraño, pero, por el contrario, también puede ser la luz que (nos) guie a otros muchos en una dirección positiva y constructiva.

En mi caso solo puedo enviar palabras de agradecimiento. La experiencia fue redonda, la relación con los jóvenes y con los educadores aún perdura y ojalá sea el principio de muchas otras experiencias más porque ha quedado de manifiesto, una vez más, que el trabajo, que este trabajo en concreto, depende en gran medida de conocer, conocerse, y dejarse conocer. Que todo estímulo bien orientado puede ser trascendente y vital en el proceso de tránsito a la vida adulta. Que los distintos profesionales que trabajamos en eso tenemos un denominador común. La igualdad de oportunidades, la educación, el respeto y, porque no decirlo, el amor. Y que todo ello cuando se pone en conjunto, suma y deja recuerdos imborrables en la memoria de todo aquel que participa.

Anuncis

Entrevistem a la Fàtima, la primera jove del programa Referents.

31/07/2017

Ara fa 20 anys la Fàtima estava nerviosa per conèixer el seu Referent. Ara ens hem trobat amb ella per mirar enrere i recordar aquests anys en que Punt de Referència l’ha vist créixer, de la mateixa manera que ella ha vist créixer l’entitat.

 

Fàtima, resumidament quina ha estat la teva trajectòria abans d’arribar a Punt de Referència?

Vaig néixer al desert del Sàhara, un país refugiat des de fa més de 40 anys. Tinc 8 germans barons. Els 4 primers anys de la meva vida vaig estar entre Argèlia i els campaments de refugiats de Sàhara, cuidada per la meva mare i la meva tieta. A aquesta edat vaig obtenir els papers per venir i això vaig fer. Un cop aquí vaig anar a un centre de monges de la que vaig sortir a la majoria d’edat. A partir d’aquí es tractava de començar a buscar-se la vida.

Com vas viure participar a Referents ara fa 20 anys?

Jo recordo estar nerviosa. Això de fer amics no m’era fàcil. Tot i així jo sempre he estat oberta a tot i vaig pensar: per què no?  No sabia amb qui em trobaria però al conèixer el meu referent em vaig sorprendre. Resulta que era més bona persona que jo, que ja és difícil! (riem).

Al ser el primer grup de joves de Punt de Referència, has vist molts canvis en aquests 20 anys?

Si, de fet només érem 2 joves els participants, un noi marroquí i jo. És l’únic jove que vaig conèixer. I de Punt de Referència vaig conèixer l’activitat de l’entitat molts anys després de tenir el Juanjo de Referent. Pensa que deu fer 10 anys que es va fer la primera Trobada Anual, i jo ja duia 10 anys relació amb en Juanjo. En aquell moment Punt de Referència no tenia tants programes com ara, i penso que està molt bé que els joves puguin per exemple tenir pisos assistits.

Què diries del teu Referent, en Juanjo?

El Juanjo? M’encanta. És súper divertit i la seva família m’encanta tota: la Míriam, els nens, el Nil i l’Eloi… estic molt a gust amb ells. Es pot parlar de tot amb ells, i saben escoltar, estan involucrats tots en les converses… i ha estat així des del principi, segurament perquè hem tingut una bona connexió.

19274887_692453860952669_8057554370455872802_n

A més m’han ajudat en moment que ho he necessitat. En qualsevol moment puc trucar al Juanjo i em dirà: vine. Sempre continuarà sent el meu referent, o més que referent són la meva família.

I què creus que li has aportat a Juanjo?

A que aprengui a callar mentre jo parlo, (riu molt). No, és broma, penso que ens ensenyem coses mútuament però si ha après alguna cosa hauria de dir-t’ho ell. Hi ha coses de la meva terra que tots dos hem descobert, per exemple.

Amb tots aquests anys, què heu fet conjuntament que recordis amb carinyo?

Uf, moltíssimes coses. Juanjo em va dur a la primera excursió nocturna. Un any em va dir que anés de campaments on ell estava amb nens. Tinc molt bon record d’això, em va encantar. També recordo la primera vegada que vaig anar a casa seva, en guardo molt bon record. Recordo petites coses que probablement tothom ha fet en algun moment de la seva vida.

Com estàs actualment?

Molt bé. No canviaria res. Si tornés a néixer al Sàhara tornaria a venir cap aquí. He pogut fer tot el que volia fer i de la manera que he triat. En la meva adolescència vaig anar dues vegades de visita al meu país i van ser els moments més durs de la meva vida. Ja no tinc res a veure amb el seu món, les seves relacions familiars, les seves normes, el tracte de l’home cap a la dona, la religió, etc… Penso que tingut sort de conèixer el Juanjo o de tenir bons amics com la Lali, que sempre m’han animat a seguir el camí que més em convenç.

Què diries als joves que ara entren a Punt?

Crec que els referents són importants per a tothom. Tenir algú a qui puguis trucar i compartir les il·lusions, les angoixes,  i tot a la vida.  Penso que tothom necessita tenir una petita família.
Per altra banda crec que tothom s’ha de donar oportunitats, i lluitar pel que vol. Que no perdin la il·lusió i que es rodegin de gent positiva.

Els primers fruits de MentorHabilitats

28/07/2017

Després d’uns mesos de la posada en marxa de MentorHabilitats, ens hem trobat amb la Conxi, en Pere i en Víctor, 3 voluntaris que han estat mentors d’aquest projecte pioner, un programa de mentoria laboral que compta amb la col·laboració de les entitats Punt de Referència, Fundació Marianao, Fundesplai,  i  Fundació Èxit.
Hem recollit les seves opinions en aquesta entrevista grupal:

__________________________________________________________________

20170727_171311.jpg

Com arribeu a MentorHabilitats?

V: En el meu cas és el primer voluntariat que faig, i com que qui em va contactar era la persona tècnica d’aquest programa en concret, ja no em vaig mirar els altres programes.

C: L’email que vam rebre a la meva entitat ja deia que es necessitaven voluntaris per aquest programa. Després, a la  primera trobada, l’Alba (tècnica de MentorHabilitats) ens va explicar exactament de què tractava el projecte i com estava organitzat. Personalment em vaig animar perquè m’atreia el fet d’estar a prop dels joves i poder ajudar-los.

P: En el meu cas em van informar i derivar des de la Fundació Èxit.

El projecte comença amb la formació dels que heu estat mentors. Quin aspecte d’aquesta formació us va ser més útil?

C: Per una banda va servir per trobar-nos per primera vegada tot l’equip de mentors.
Pel que fa a la formació va servir molt per sortir del teu món i prendre consciència de la realitat d’aquests joves i de les seves dificultats per trobar feina. Va ser una formació molt ben estructurada i pensada, fet que em va donar molta confiança.

V: La formació estava pensada sobretot per treballar amb dinàmiques.
Personalment també em va servir per entendre millor els objectius del projecte i per saber què s’esperava d’aquestes relacions de mentoria i del voluntariat, així com els límits que els mentors hem de tenir en compte un cop haguem conegut el/la jove.  Un exemple que poso és que, per desconeixement, no se m’havia passat pel cap que no podria fer un cafè amb el /la jove que se m’hagués assignat. Després de fer la formació vaig entendre que els límits tenen un sentit i que aquest no era el meu rol.

Un cop us convertiu en Mentors formats, arriba l’esperada trobada amb els joves. Com va ser?

Tots: Va ser conjunta.

C: El primer dia va estar molt bé. Hi érem els voluntaris i els joves, i les tècniques ens havien preparat un joc de pistes en el que ens havíem d’anar preguntant fins a descobrir qui era el jove amb qui tindríem una relació de mentoria els propers mesos. Va estar molt bé trencar el gel així, em va agradar molt.

V: Al trobar-nos el primer dia tots va anar molt bé per aprofitar i parlar mitja hora amb aquest jove, donar-te el telèfon i posar-te cara.

Quin grup de joves participen del projecte o heu conegut?

P: Jo tinc la sensació que és un món molt heterogeni, com cada persona ve d’un món molt diferent. Ens hem trobat amb joves que la seva prioritat era inserir-se laboralment, però també amb d’altres que venien amb objectius ben diferents.

C: Estic d’acord. A nivell general he trobat que els falta confiança en ells mateixos. Tot i així, conèixer i descobrir el jovent és com pelar una ceba: mica en mica vas aprofundint, capa per capa, i finalment veus perquè aquesta persona té certes fortaleses i certes mancances. Crec que la nostra feina era identificar aquests valors i veure fins a on els podíem acompanyar. En el cas del jove que se’m va assignar clarament tenia una necessitat de trobar feina, i a nivell de competències, calia treballar l’autoestima.

V: Jo he acompanyat a dos joves, i molt diferents un de l’altre. Un dels dos és un noi que ha arribat al país fa pocs mesos i busca principalment una busca acompanyament en el procés de coneixement de l’entorn laboral. L’altre noi és espanyol i l’objectiu que ens hem marcat ha estat animar-lo per trobar feina.

Les activitats grupals quin rol han jugat pels joves?

P: El fet de treballar grupalment té avantatges però també penso que no permet distingir entre les diferents situacions dels nois.

V: Per altra banda, a les sessions grupals hem fet activitats conjuntes molt satisfactòries, com la campanya de donació de Sang que havíem preparat tots junts i que va ser un èxit.

I a part de les trobades grupals, també teniu els moments de relació jove-mentor/a

V: Tots junts ens trobem cada dues setmanes i treballem conjuntament, mentre que la setmana que no ens trobem tots junts és quan quedes a soles amb el/la jove.

C: Si, penso que la combinació de trobar-nos grupalment i també individualment ha donat molta riquesa. Les trobades grupals han servit sobretot per treballar els temes competencials, i també perquè tant el grup de joves com els voluntaris coneguem la història tan diferent que porten cada un d’ells a l’esquena. I en canvi la relació un a un ha servit per entrar més en les necessitats de cada jove i centrar-se en el seu cas concret.

En aquests mesos heu notat canvis en els nois?

V: Un dels nois que he seguit si que està més actiu i amb més ganes de fer coses que no pas quan ens vam conèixer. En aquest temps ha canviat de pis i ha fet un nou cercle d’amistats.

C: En el cas del jove que he acompanyat si que hem aconseguit fer-li veure que és més bo comunicant del que es pensava. Un cop superada aquest episodi, estem treballant perquè posi en valor les coses que ha anat fent i vivint, ja que durant un temps se li han posat massa en dubte. Els primers resultats que he vist és que ell està molt més content, té un currículum ja preparat i està enviant-lo per trobar feina. Fa il·lusió veure aquests canvis.

P: En el cas del meu jove la seva necessitat no era trobar feina de manera imminent, sinó més aviat moure’s en nous cercles i ampliar la seva xarxa.

Ara que ja us trobeu a la recta final de la relació de mentoria, amb quin moment del projecte us quedeu?

V: Amb el dia que vam fer la recollida de Sang amb Banc de Sang i Texits. Havíem estat treballant amb els joves conjuntament perquè el projecte sortís i em va agradar molt fer tot el procés tal i com va anar.

C: Jo recordo amb especial carinyo el dia que cada jove havia portat una fotografia seva que expliqués alguna cosa sobre ells. Allà ells van descobrir-se moltes coses i va ser un moment molt potent.

Què destaqueu com a més positiu del projecte?

C i V: Les activitats i les dinàmiques, i el fet que el curs contempli tant moments grupals com individuals.

P: Penso que hem tingut molt recolzament de les tècniques. Per a qualsevol cosa que sorgís sempre hi havia una persona disposada a ajudar.

V: Si, en tot moment hi ha hagut molta informació, i s’agraeix molt, igual que l’entusiasme que hi ha dipositat en el projecte.

Fantàstic! I com us agradaria que fos una segona edició de MentoHabilitats?

C: M’agradaria molt pensar que més joves haguessin pogut aprofitar aquesta oportunitat i els bons resultats que dóna.

V: En el meu cas em va costar uns dies veure quin rol era exactament el que havia d’agafar i què s’espera de la relació. Després de trobar-nos ja amb l’Alba i fer la reunió inicial em vaig adonar que segons el que el jovent necessités, la implicació seria una o una altra.

P: En el fons som dels primers grup de MentorHabilitats, i que crec que al mateix moment que s’està acompanyant als joves, s’està provant la millor manera perquè el sistema plantejat funcioni.

Recomanaríeu aquesta experiència a persones que vulguin fer voluntariat?
C: Si, crec que és un projecte molt maco, i val la pena cuidar-lo mentre les persones hi creuen.
Que no es perdin aquest bon fer i les ganes d’acomapanyar

Rumb a Guadalajara!

25/07/2017

Lluny d’estar aturats i passant la calor com es pot, 5 joves de Punt, acompanyats de la tècnica Tere, agafen les maletes i marxen 6 dies a Guadalajara.

20257930_1909738606016468_974902568757009686_n

Aquestes últimes setmanes han estat preparant conjuntament aquest viatge d’estiu, que consisteix en participar a un camp de treball, una activitat que va més enllà de l’oci com a plaer. Doncs l’activitat s’ha plantejat, també, per resoldre uns objectius concrets: Amb aquesta oportunitat els joves volen conèixer noves realitats i joves d’altres llocs, millorar les habiliats comunicatives i socials mitjançant la participació en projectes socials i finalment, treballar per la cohesió del grup. 

El camp de treball

Els joves, juntament amb mes joves d’arreu de l’Estat, durant els matins estaran realitzant tasques de manteniment de l’Alberg Juvenil i a les tardes participaran en diverses activitats de lleure de l’Associació Vasija, com: piragüisme, ruta en bici, iniciació a l’equitació o una visita cultural a Atienza i Siguenza, etc

 

 

 

 

Aprenent i compartint amb entitats europees

25/07/2017

Punt de Referència forma part d’una xarxa europea d’entitats que treballen amb projectes de mentoria anomenada European learning network of mentoring programmes for migrants.

En aquest context, del 3 al 4 de juliol, des Punt de Referència hem realitzat un job shadowing a Bèlgica, una experiència d’intercanvi amb entitats que treballen amb projecte de millora de l’ocupabilitat en joves i amb mentoria laboral. Amb aquestes hem pogut intercanviar i aprendre eines i formes de treballar exitoses i estratègies de cara el futur.

IMG-20170725-WA0007

Trobades com aquestes, i el fet de ser membres d’una xarxa d’entitats internacionals que treballen en la metodologia de la mentoria, ens han servit per descobrir noves eines i formes de fer i compartir la experiència i expertesa de Punt de Referència amb d’altres projectes que estant sorgint. És sempre una experiència beneficiosa!

L’enfoc de Photographic Social Vision, imprescindible en l’èxit de GR 16-18

14/07/2017

Avui hem visitat Photographic Social Vision, l’entitat que (entre d’altres tasques) promou la transformació personal i la integració social mitjançant la fotografia. i amb qui hem treballat conjuntament al programa pioner GR 16-18. Allà ens trobem amb l’Alice, que conjuntament amb la Mireia, han estat part molt important per determinar de quina manera s’ha treballat amb els joves i per aconseguir els objectius que ens proposàvem.
Voleu saber què hem parlat amb elles ara que ja ha acabat la primera fase del projecte?

—————————————————————————————————————————————————-

Com us trobeu amb Punt?

Va ser casualitat. La Mercè (Punt de Referència) va anar al world press photo i va veure informació de l’àrea d’educació de la fundació, en concret d’un cicle de tallers fotogràfics per adolescents. En aquell moment ella recull la informació i veu que li encaixaria perfectament amb el que ella tenia en ment. A partir d’aquí ella ens contacta.

Quan comenceu a treballar amb els joves tutelats, partiu d’alguna experiència prèvia?

Si. L’àrea d’educació de la fundació de PSV porta organitzant projectes educatius des de 2014. Potser el que més recorda la feina que ara hem fet són els tallers Punt de Vista, tallers participatius d’uns 5 mesos de durada, en els que fem acompanyament a processos personals i col·lectius de amb persones en situació de vulnerabilitat. En ocasions anteriors havíem treballat amb joves de la mateixa edat en situacions pràcticament iguals, per exemple amb la Fundació Ciutat i Valors. També tenim experiència treballant amb immigrants, amb l’objectiu de generar vincles entre ells.

Quin poder té la fotografia com a eina?

Nosaltres creiem moltíssim en el poder de la fotografia com a eina d’expressió, d’educació, d’educació visual, de transmissió de valors… és una eina molt potent per connectar amb el món i amb un mateix. Les imatges que un observa et fan veure coses teves i les que produeixes generaran coses en els altres. Nosaltres no donem classes tècniques de fotografia més enllà d’ensenyar una base. Ens agrada centrar-nos en l’actitud de mirar.

Tenim la càmera preparada, i ara què?

Sempre treballem des de la participació col·lectiva, fent grup i tenint en compte també els objectius individuals de cada projecte. Totes les dinàmiques proposades estaven adaptades al perfil, al nivell i a les necessitats del grup i estaven pensades per crear cohesió grupal, ja que el clar objectiu d’aquest projecte que hem fet amb Punt de Referència era clarament el de generar vincles entre el jovent.

 Heu notat canvis en els participants a mesura que evolucionava el GR 16-18?

La veritat és que si. El canvi entre el primer i l’últim dia s’ha notat molt. Vam començar el curs que ens vam trobar un grup de nois que, de fet, encara estava per fer. Tenien ganes de començar però a l’hora estaven tímids i dispersos. En canvi l’últim dia va ser un regal perquè ells mateixos van acabar fent-se fotos de grup (una manera gràfica de veure que hem arribat allà on ens havíem proposat).

Com heu aconseguit arribar a l’objectiu que buscàvem?

Cada grup amb qui treballem té unes necessitats, i és important tenir-les en compte i si cal modificar una mica les dinàmiques en funció d’això. En el cas del grup de GR 16-18 ens vam adonar que era important deixar-los espai perquè es coneguessin. Vam començar a proposar activitats amb unes pautes molt clares i en les que estaven guiats, però que poguessin realitzar l’equip sol.

Més enllà de la cohesió grupal, ens ha semblat veure en alguns, motivació per l’art fotogràfic

Si, depèn de cada persona, però recordo que n’hi havia dos que van connectar amb la fotografia. Potser pels altres va ser poc més una bona experiència, però si, està bé quan aconsegueixes fer enganxar a algú en aquest sentit.

I una manera genial d’enganxar-los va ser portar-los al World Press Photo?

Si, la Mireia (PSV) els va fer la visita guiada, que també va ser pensada a la seva mida. Van ser els nois/es que van triar quines fotos que els cridaven l’atenció i que volien que els expliqués. Crec que els va agradar molt.

9

I ara que és un grup unit, i alguns d’ells s’han sensibilitzat amb la fotografia, com valoreu la possibilitat de treballar junts properament?

I tant! Vam estar avaluant el projecte amb la Mercè (tècnica a Punt de Referència) i pensem que han estat un procés molt positiu. El que ens plantejàvem abans de començar era tot un repte per les dues parts: per una banda mai ningú de Punt havia treballat amb la fotografia, i per la nostra part el repte ha estat adaptar un programa a les necessitats prou complexes del grup, un grup que tenia un doble focus: els mentors i el jovent. Hem après moltíssim i amb Punt de Referència pensarem una manera de continuar treballant conjuntament.

Tenint en compte que GR 16-18 ha estat un programa pilot, quin aspecte afegiríeu o canviaríeu en una segona etapa?

Hem tingut un grup molt bo a nivell de creació fotogràfica, un nivell alt que ens va sorprendre. I ens vam adonar que podríem haver donat més valor a les fotos de cada un, ens hagués agradat que finalment cada un reconegués les fotografies com a obres pròpies i que, per exemple, les tinguessin impreses. Però no hem tingut suficient espai per fer-ho.

 

Un equip de joves deixa com nou el pis de Poblenou

05/07/2017
Aquesta és la segona mobilització de l’any que els joves de Punt de Referència aconsegueixen dur a terme mitjançant el treball en grup. La primera que vam veure aquest any va ser l’organització d’una jornada de futbol i activitats per a conèixer la resta de joves de l’entitat, i ara s’han organitzat per rehabilitar un dels pisos que l’entitat utilitza per acollir a aquells joves que ho necessiten.
El grup va necessitar fer tres sessions prèvies de reflexió per pensar quin projecte podria ser interessant per ells, i que tingués un retorn envers algú, i un cop decidit, van haver de pensar en quin seria el procediment a seguir.
Aquesta setmana doncs, s’ha iniciat la reforma al pis assistit del Poblenou. Un grup de joves ha anat a comprar el material, han començat a pintar el pis, i també han arreglat alguns desperfectes d’electricitat. A finals de setmana quan hagin acabat la feina, els mateixos joves organitzaran una activitat lúdica per compartir com a premi per la feina feta.
“Que el treball en equip sigui un èxit moltes vegades és difícil: diferents horaris, diferents propostes, diferents idiomes… Però amb el compromís i les energies dels joves que han participat, tots han aconseguit aportar el seu granet de sorra a l’activitat grupal. Es tracta d’un aprenentatge que segur aniran aprofundint a mesura que es vagin realitzant més activitats en equip. Tot i així, l’activitat ha generat un sentiment de partinença, s’han compartit espais i moments distesos i a la vegada els joves han vist que amb la seva tasca col·laboren amb una entitat que d’alguna altra forma els ajuda i els acompanya a ells.
%d bloggers like this: